En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

divendres, 24 d’agost del 2018

El migdia que no torna

No haver-li dit,
a la teva amistat romàntica
de la infantesa,
el d'allò més maca
que la trobaves.

No haver engegat el teu ex
de seguida que et vas adonar
del poc que t'estimava.

No haver escrit poesia
fins més enllà dels quaranta,
com Marcel Proust
a la recerca del temps perdut.

Molt més que d'allò
que pots haver fet,
sempre et penediràs
del que no has fet.

17 comentaris:

  1. Amb el temps sabem el resultat de no haver fet una acció. Potser si l'haguéssim feta tampoc no n'estaríem satisfets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pot ser, Xavier. Però en aquests tres casos crec que no me'n penediria d'haver-ho fet.

      Elimina
  2. Tens tota la raó. Quan fem una cosa ens en penedim menys sovint que quan no la fem.
    Val la pena fer el que creiem que hem de fer, el que volem fer, gairebé sempre ens serveix molt més que no fer-ho.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme,
      Això m'ho va dir una psicòloga com tu. També que només tindràs força per al que realment vols.

      Elimina
  3. "L'únic que declara la veritat real: el Temps", va dir Píndar. No ens hauríem de penedir de res (geni i figura), però de fet ens penedim sovint del que havíem d'haver fet i no vam saber fer. I sí, tens raó, sens dubte les coses haurien anat millor si haguessim estat lúcids i decidits. "Déu nos guard d'un ja està fet".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ramon,
      El temps posa les coses al seu lloc, és veritat. Les persones no som déus, necessitem el temps i el contrast generalment, per veure-hi clar. El teu comentari m'encanta!

      Elimina
  4. He leído tu comentario en mi blog y como han pasado unos días te contesto allí y aquí a tu deferencia, por si no lo has podido leer en mi blog, esto decías en tu comentario:

    Jo dec ser com aquesta gentussa, perquè soc molt independentista. El que no entenc és que creguis que soc bona poeta malgrat això.

    Esta es mi respuesta:

    Günter Grass erhielt den Nobelpreis für Literatur und Prinz von Asturien und trug stolz die Uniform der Hitler-SS
    (Güenter Grass fue Premio Nobel de Literatura y Premio Píncipe de Asturias, y vestía orgulloso el uniforme de las SS hitlerianas).

    P.D. Por cierto, no me decías nada sobre la pintada con lazos amarillos como firma que figura en los carteles de la carretera de Aragón, que era el motivo del post, donde ponen estos individuos e individuas: Huesca, provincia de... África, tachando Aragón, sí, la de la Corona de Aragón a la que pertenecían esos territorios hace años.

    ResponElimina
  5. No m'expliquis la llum
    explicant la no foscor.
    No em diguis qui ets
    dient qui no ets.
    Mai t'entendré.

    Ets el que fas.
    La nostàlgia és una boira,
    la que oculta l'horitzó.

    KEFAS

    ResponElimina
    Respostes
    1. KEFAS,
      Jo crec que ets tant el que fas com el que no fas. Com en una escultura, tan important és el que treus com el que deixes.

      Elimina
    2. M'agrada molt el teu poema, per cert.

      Elimina
    3. No a l'hora de dinar....

      Gràcies. Me'l inspira el teu.
      Tu ets la teva poesia.
      Tant per bé, molt, com per mal, una miqueta.

      KEFAS

      Elimina
  6. Si Helena a mi tambe m,agrdad molt el poema de anonim.

    Llastima que sigui anonim

    ResponElimina
  7. És del tot cert, Helena, t'ho asseguro des dels meus anys, contenta perquè la vida m'ha dit: "Fes", i ho he fet.

    ResponElimina
  8. Acostumem a ser massa cagadubtes, Helena, a l'hora de decidir què fer; no és que no ens atrevim a fer certes coses, sinó que després d'haver girat la decisió del dret i del revés acabem fent allò que ens sembla més prudent... No ens hi hem de fer mala sang; de vegades només cal esperar el moment, que si ha de venir vindrà.

    ResponElimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...