En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

divendres, 10 d’agost del 2018

Ameba

No és defecte de fàbrica
el que jo sento.
Creia que havia
de ser com tothom.
Però platònicament
pots ser el capoll
de qui vulguis.
Ara sé que no estic sola.
No soc cap pedra foguera,
però visc de metàfores
davant la crua realitat.

10 comentaris:

  1. ja en som més ...vull dir que m'ha agradat molt ....viure de metàfores és una bona manera de seguir

    ResponElimina
    Respostes
    1. Elfreelang,
      A vegades és l'únic que es pot fer, i sort en tenim!

      Elimina
  2. Encara que a vegades ens sembli que estem sols mai no n'estem del tot.
    Voler ser com tothom és una època, però se supera i seria una llàstima que ho aconseguíssim. Al final ser tu mateixa, autènticament és el millor premi.
    Viure de mots, de versos i de metàfores és una bona manera de viure. Ens hi trobem una bona colla, tant si ens reconeixem com si no.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme,
      Els complexos de no ser com tothom no te'ls treu ningú!

      Elimina
  3. És fàcil de dir, però penso que només tu pots fer que la teva singularitat sigui una originalitat. Tens valors i motius per creure-ho, Helena.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Teresa,
      M'encanten els teus comentaris!
      Ser singular ajuda a ser original en poesia, hi estic d'acord. És una sort.

      Elimina
  4. La realitat és dura, i viure de metàfores pot ajudar a sobreviure. Però alerta: una mica els peyus a terra i l'ull viu també va bé, que hi ha molt perill de relliscades (i no pocs que estan a l'aguait per fer-nos caure). No sols de poesia vivim, tot i que ajuda. Gràcies pels teus poemes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ramon,
      "La poesia és insuficient per viure però puja nota", diu Jesús Maria Tibau.

      Elimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...