En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

diumenge, 22 de desembre de 2013

Que lent el món...

Mitja vida voldria
que les agulles
anessin endavant,
l'altra mitja vida enrere.
Sóc molt constant,
però no en sé mai prou.
La rutina m'ajuda
tant com em desgasta.
La bellesa és una llar de foc
que mai ens protegeix del tot.

22 comentaris:

  1. Em fas pensar tantes coses, Helena! des d'un punt de vista diferent, sobretot perquè l'edat em dóna un punt de vista molt diferent. Dubto de dir-te perquè tal com em vénen al cap podrien semblar desencisades, en realitat no ho són. Jo penso que no en sabem mai prou, que precisament aquí està la gràcia. I que els que pensem que no en sabem mai prou, potser fem més feina que els que pensen que en saben molt (que també n'hi ha). Però la il·lusió de seguir, d'aprendre, de ser-hi... és la que ens fa seguir endavant.

    El teu poema m'agrada molt perquè això ho explica molt i molt bé, amb totes i cadascuna de les contraposicions que fas. És ben bé així i expliques la vida de meravella, noieta...

    Bon diumenge ple de bellesa...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme,
      és veritat que la gràcia és que mai en sabem prou. Però els cansats fan la feina! He fet un poema molt reflexiu, de tant en tant em deixo anar i faig més versos que de costum.

      Elimina
  2. Lent és el món, eppur si muove...
    Si no fos així, mai podries compondre
    aquests versos
    tan plens d'excel·lència!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Abel,
      ja tornes a ser anònim? M'agrada més la teva foto de petit!

      Elimina
    2. El meu sinó, Helena, és tornar a ser anònim. La foto ha estat l'excepció. Ser anònim és un imperatiu del meu transitar...
      "Mirar de néixer de nou és el que em crema;
      però, ai, ai, als batecs del temps tot restarà igual
      i només podré sospirar per uns dies blancs
      del anys."
      T'envejo perquè t'acompanyen mitges vides, ets molt constant i tens una llar de foc.

      Elimina
    3. Abel,
      a mi m'agradaria d'estar ja jubilada com tu!

      Elimina
    4. Helena,
      solstici d'hivern, Natalis Solis Invicti! Tornarà a resorgir el dia i s'escurçarà la nit...
      Estic jubilat però és com si no ho fos... ai, el meu transitar!
      I... Bon Nadal, no?

      Elimina
    5. Bon Nadal, Excelsa!!!

      Elimina
  3. Has encertat molt el desig i la paradoxa de la vida humana: en un principi ho voldríem tot, però aprenem que sols la meitat ens serà donada, potser un fragment de veritat i un fragment de mentida. I la llar de foc... ens escalfa pel davant i, si no seiem en un escó, se'ns refreda l'esquena.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Olga,
      a mi em passa que mai tinc prou temps per fer el que vull, tot i que déu n'hi do. Sobretot temps per llegir, que l'escriure me'l fa perdre. Sempre m'he volgut menjar el món.

      Elimina
  4. "Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se'n van de pressa", que deia Ferrater. Sort en tenim de no saber-ne mai prou, així sempre podem millorar. M'agraden els teus poemes reflexius, Helena.

    ResponElimina
  5. La bellesa és la darrera barrera cap a la alienació i des del nostre discurs fruim en saber, mentre que la rutina ens fa més forts i més febles alhora. Però nosaltres seguim endavant.

    Una abraçada des de Russafa

    Vicent

    ResponElimina
  6. Bon Nadal i Feliç any nou 2014 a tu i a tota la teua família Helena.

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Vicent! Per tu també bon Nadal i bon any nou!!!

      Elimina
  7. Exquisit el poema. I fa pensar. Sens dubte aquest sentiment de "no saber-ne prou" ens esperona a aprendre, a experimentar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria,
      jo no ho pensava així, ho entenia només com una fatalitat, però crec que té la seva part bona no fer-ho mai prou bé. Com la cançó dels Manel, "Que ens sembla tan clar/ que ens equivoquem,/ com que ho anem a fer".

      Elimina
  8. La vida és un equilibri entre contraris, de fet en ella mateixa una lluita constant entre moviment i immobilitat. Vida i mort juguen en la mateixa balança. I tanmateix, nosaltres només som un moment entre la no existència i l'existència. Voldríem, sí, arribar a algun lloc, i molts cops ho fem mirant enrere i lamentant-nos del que hem perdut o el que no hem aconseguit.

    ResponElimina
  9. Eduard,
    i mirem al futur amb esperança, tot i que normalment a la vida tot és decadència.

    ResponElimina
  10. Quin bell poema, Helena.

    En deu versos has aconseguit plasmar un pensament molt profund sobre la vida. El temps, la rutina, la bellesa, la llar. Tots són interrogants importants sobre l'esdevenir. Sense la bellesa no podem viure. La bellesa i l'amor diria jo. El teu poema conté un món sencer en poques paraules. Has aconseguit una gran concisió.

    M'ha encantat
    Et felicito
    Una abraçada
    Ana

    ResponElimina