En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dilluns, 28 d’octubre del 2013

Decadència

Fulles que cauen com cabells,
canes vermelles entre verds,
dia que mor més aviat.

15 comentaris:

  1. Sempre m'ha fet por la paraula decadència, era molt emprada pels nazis per a designar tot l'art que pensaven que no s'adia al partit i, de fet van haver grans quantitats de cremades de llibres, quadres i trencament d'estàtues i tot tipus d'art que ells anomenaven decadent, jo per això diria maduresa a la tardor i trànsit a l'hivern o a les llurs representacions en l'art, perquè per a mi la mort és un simple trànsit cap a la infinitud que suposa l'infinit que hi ha en un segment o l'infinit que hi ha en l'Univers, però açò també és intransferible i inexportable, i mai un amb mi o contra mi com han pretès les religions que no espiritualitats del llibre durant totes o gairebé totes les èpoques de la Història. Unes bones canes són d'allò més excitants quan no es té la joventut com a representació de la producció o de l'Home com a ens de canvi o d'ús, sinó com a ésser animat i viu.
    En fi, ja m'he esplaiat massa, un fort petó d'amic i fins arreveure Helena.

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vicent,
      això de la decadència ho faig servir no pas en relació als nazis, sinó al decadentisme de finals del XIX. Es diu que el progrés no existeix, que tot és decadència, a la vida.

      Elimina
  2. Ja ho sé, però no és el concepte allò que em fereix sinó la paraula, que he sentit fins i tot no fa gaire, i de veres, em fa por, però jo ja sé de l'existència d'aquest corrent.
    De totes les maneres jo he vist que he treballat amb iaios que són molt pacífics i gent que ha estat veritables ogres de joves esdevenen fàcils de tractar amb noranta o fins i tot huitanta anys, jo no sóc partidari de dir això, tot i que pot semblar-ho, de fet tot sembla com ho vulguem o volem veure, creu-me, no hi ha una edat que ho tinga tot, no, sempre hi ha qui físicament està molt bé, la jovenesa, però mentalment la gent és menys assenyada, mentre que a la maduresa, dels quaranta als cinquanta o seixanta la gent se sol assenyar mentre que va perdent la fortalesa física, als noranta la gent i mai no es pot generalitzar, gent que ha viscut molt és molt més ampla humanament.

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. És curiós, això que dius, Vicent. "La joventut és un defecte que es cura amb els anys"!

      Elimina
    2. Hi ha de tot, però la jovenesa no és assenyada, jo sempre he buscat en les dones aquella serenor, tot i saber que la dona o les dones per la seua naturalesa són o fredes o que busquen la pregunta eterna i infinita, i per tant com jo mateix folles, jo en sóc també.
      Els anys guareixen aquesta histèria, que et repetisc jo "patisc" entre cometes a l'igual que les dones, entre cometes.
      El que vull dir és que la normalitat tot i no existir, tots som folls tot i que els hi ha fins i tot, els menys casos bojos, fa al meu parer que el cos d'un jove de setze anys i la ment d'un vell de noranta siga la combinació perfecta.

      Vicent

      Elimina
    3. I la diferència entre un foll i un boig és que el boig fa bogeries contra els altres o contra si mateix, tot i que no faria la distinció entre foll i boig.

      Elimina
  3. És la tardor, oi Helena? Decadència?
    Veiem-ho amb ulls de serenor.
    Com diu la musa Majestuosa, la tardor és la primavera de l'hivern.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per a mi és molt ambivalent, la tardor, Abel. La trobo molt maca, però trista. Estic esperant tot el temps que hi hagi el pas de puça!

      Elimina
    2. Helena,
      jo que sóc molt matiner, ho visc intensament dia a dia, en cada sortida del sol. I a la tardor, em ve a passar el mateix que a tu, esperant tot el temps que hi hagi el pas de puça!
      L'esperança de què no tot és decadència.

      Elimina
  4. Millor que decadència, veiem-ho com a transformació, més positiu !
    En la hibernació de la naturalesa , en el seu camí, al pas de puça...i de la renaixença !..... paral·lelament a la nostra vida, on las diferents etapes es van succeint , una rera l'altre.... i que totes son igual de importants , en el nostre camí de somnis i il·lusions !
    Bona setmana , Helena !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Artur,
      l'important deu ser sempre poder arribar a una nova primavera.

      Elimina
  5. Si el dia mor aviat
    encendrem el llum càlid.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Olga,
      cal ser positiva sempre! La tardor té tantes coses bones!

      Elimina
  6. La tardor no és la meua estació preferida... però és necessari decaure per tal de tornar a néixer.

    ResponElimina
  7. Ximo,
    com és necessari equivocar-se per reeixir.

    ResponElimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...