En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dimecres, 28 d’agost de 2013

Fe cega

Ets un imant,
que m'atreu i és atret.
Jo sóc metall,
que sols és captivat,
no som d'igual a igual.

26 comentaris:

  1. Imants permanents,
    imants temporals.
    I quina mena d'imant sóc,
    jo?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena:
      magnetisme de l'amor romàntic
      que inflama les autèntiques passions,
      d'igual a igual, sempre:
      així pensava jo perdurar...
      Però, ai, quina és aquesta intel·ligència
      tan emocional com diuen,
      que m'esbrava les essències
      de l'estima més pura?

      Elimina
    2. Abel,
      els amors s'erosionen, "la lenta però irreversible desaparició de l'amor".

      Elimina
    3. Helena,
      n'hi ha també, d'amors, que perduren. I, malgrat que en ocasions se'n van o sembla que s'erosionen i es perden, sempre retornen.
      Són els amors primigenis; els que d'antuvi ja venen conformats per una premonició, un magnetisme latent.

      Elimina
    4. No serà vana la meva esperança, doncs, Helena?
      Es podran recompondre les essències esbravades?
      És de veritat que hi ha amors que sempre retornen?
      No serà molt gran la meva petulàcia, pròpia d'un imant desimantat?

      Elimina
    5. Hi ha diferències entre les persones, Abel. No tothom arriba a ser excels, que dius tu! No tothom és bo.

      Elimina
    6. Oh, Helena, deu ser cert, no tothom és igual!

      Elimina
  2. Que poques vegades som d'igual a igual... La teva metàfora ho explica molt bé. M'agrada molt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme,
      jo mai he estat d'igual a igual, m'hi acosto una mica, però.

      Elimina
  3. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Costa molt trobar l'atracció d'igual a igual, però sempre hi ha un estrany magnetisme que atrau els cossos i les ments. M'agrada molt aquesta fe cega!

      Elimina
    2. Sílvia,
      no sé quin poema de Ferrater era, que Salvador Oliva deia que mostrava una "fe cega" en un amor.

      Elimina
    3. Em sembla que vols dir "Ídols":

      Aleshores, quan jèiem
      abraçats davant la finestra
      oberta al pendís d'oliveres (dues
      llavors nues dins d'un fruit que l'estiu
      ha badat violent, i que s'omple
      d'aire) no teníem records. Érem
      el record que tenim ara. Érem
      aquesta imatge. Els ídols de nosaltres,
      per la submisa fe de després.

      Elimina
    4. O potser "Fe":

      La tens als teus braços.
      Dorms, i la somnies,
      i saps que és un somni
      tot el que veus d'ella.
      I el cor se t'arrenca,
      tremola de fe.
      Només una cosa
      que tu li proposes
      et dóna penyora
      que et voldrà despert.
      Coneix que és un somni
      el que li dius d'ella,
      però que per sota
      del somni, és ella
      que tens als teus braços.

      Elimina
    5. El primer, "Ídols"!!!
      M'agraden molt aquests poemes revisitats.

      Elimina
  4. Aquesta d'imant és la funció del pare o la figura eix, ja siga pare, mare, o germà gran, és la figura que molts anomenen que és al discurs de l'amo, mentre que sempre hi ha qui la mira des de l'admiració i l'amor, és l'amor més pur aquest.

    Una abraçadeta

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. "és l'amor més pur aquest", de veritat, Vicent?

      Elimina
  5. L'amor de mare o de pare, i anava a dir de bon amo, però a Vallència tenim una dita que diu: "amor d'amo, aigua en cistella".

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo en sé una altra, de cita, Vicent: "Amor de germà, amor de ca".

      Elimina
  6. Quan no s’és d’igual a igual, és tant fort el seu magnetisme que et condueix a la fe cega, a la immolació amb un cinturó ple d’explosius.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que dur ets, Funámbulus! Normalment no n'hi ha per tant.

      Elimina
  7. Quina ràbia, aquest desequil.libri, em recorda, en negatiu, aquella frase del Gainsbourg: "en una parella sempre n'hi ha un que pateix i un altre que s'avorreix". Potser la igualtat sí que és possible, en alguns casos o en algunes èpoques o en algunes estones....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gemma,
      a mi encara m'ha de passar, no hi crec pas.

      Elimina