GARCIA, Juan
GARCIA, Juan
Com un eufemisme,
l'enamorament,
l'entendre el tot de totes les coses,
la sortida del sol,
la primera rosella,
són coses que neixen morint.
Per això hi ha la poesia,
per això escric.
Helena Bonals
Per no oblidar
tot allò que no dura:
grava-ho a mots.
Carme Rosanas
Las amapolas
me donan su carmesí.
Sangran mis dedos.
Fackel
Escrius un poema sensible, ple de tendresa i amb un enamorament que ressalta tot el poema, en el sentit d'escriure i perquè fas poesia, apassionada. El primer de Garcia, Juan: És una bombeta esclatant-se. L'altre, és una rosa molt bonica.
ResponEliminaSí, has fet poesia.
Cordialment, Helena.
Rafael.
Rafael,
EliminaTant la bombeta com la rosella són dues versions del mateix, els autors sempre fan la mateixa obra, diuen. La bombeta esclatant de llum alhora que explota, un instant copsat per la càmera, com el de quan t'enamores. La rosella ja passada, però plena de llavors, també és un instant que reté la càmera.
És un poema realista, però en qualsevol moment podria dir tot el contrari, les coses es poden veure de més d'un costat.
La rosella té una vida efímera, el sol algun dia s'apagarà, la poesia és immortal.
ResponEliminaXavier,
EliminaEl sol surt i després es pon. La rosella és fràgil i forta alhora. La poesia és tan menyspreada com idealitzada, Jaume Plensa diu que el poeta és l'ànima de la societat. L'enamorament és d'Heràclit i de Parmènides, encara que no ho vulguem. A mi la poesia em serveix per retenir el que estimo, i el que estimo em serveix per escriure poesia.
Escriure perquè no mori tot allò que és tan efímer...
ResponEliminaPer no oblidar
tot allò que no dura:
grava-ho a mots.
Carme,
EliminaJordi Llavina diu en un poema que "La mort, però, no que no pot escriure".
Gràcies per la teva inspiració! Te'l publico a dalt.
Pica paraules
Eliminaen pedra de la vida.
Temps per desfer-ho
Dos haikus ben trobats. Ai, tot té dues cares...
Elimina
ResponEliminaLas amapolas
me donan su carmesí.
Sangran mis dedos.
Fackel,
EliminaEm costa d'entendre, però té força!
Tinc a la mà flors,
Eliminaponcelles de roig ben fort,
també jo sagno.
La vida mor en néixer
ResponEliminai naixent anem cap a la mort.
Mor la bellesa i mor l’alegria.
Mor la mirada en l’absència.
Mor la poesia en l’oblit.
Mor la mor en tornar la vida.
qui sap si,
EliminaAquest "Mor la mor" és fet expressament, per jugar amb les paraules "amor" i "mort"? I perquè mor en tornar la vida? Jo prefereixo que no torni, en tot cas, la vida!
Per tot això i per més coses...
ResponEliminaAferradetes, Helena.
Totalment d'acord, sa lluna.
EliminaTot és efímer. "Al punt que hom naix comença de morir". Hi ha amors que tampoc duren gaire, i la jovenesa s'esfulla que ni te n'adones. Sort de la poesia, que sap fixar l'instant precís de cada cosa bella. I sort dels poetes sensibles: gràcies.
ResponEliminaRamon,
ResponEliminaAmb el teu comentari engrandeixes la mediocritat del meu poema...