MADOZ, Chema
Aguja, pluma
Vull l'alba en el que em costa,
i la posta en el que desitjo.
Em mou més el goig
que no el plaer.
Obstinadament amateur
i no professional,
perquè estimo el que faig.
Sóc culpable de tenir
sentit de l'estètica,
amb l'atenuant
d'una gran vida interior.
El poema es teixeix millor
amb la ploma als dits,
per metonímia,
i amb la Moleskine.
Tu ets aquella temptació
que indiferent ignoro,
pagant el preu de l'espai en blanc.
Al final del poema sembla que ho tinguis tot, pagant el preu que calgui.
ResponEliminaUn bon poema, Helena.
Uf, no ho hauria pensat així, Carme. Tot no ho sé, molt sí.
EliminaMoltes gràcies!
Escric a l’alba,
ResponEliminam’he passat la nit en blanc.
Encara guardo els darrers rajos del sol
i la blanca llum de la lluna
al fons de la retina.
Dibuixo dins meu les paraules
que més tard voldré escriure,
però de vegades la mandra
esborra els seus perfils
i mentalment em quedo de nou en blanc
com si fos la passada nit.
De nou dibuixo diagrames de lletres
que ara si veuran la llum
sigui la del dia o de la nit.
Tancat en la temptació de l’oblit,
potser vull esborrar la resta.
Indiferent em submergeixo
en la ignorància del demà
en no poder substituir la desesperació d’allò
que perdo cada dia passat.
qui sap si...,
EliminaM'agrada molt! Molt bona síntesi del meu poema.
La sensibilitat, com gairebé tot, té un preu que hem de pagar.
ResponEliminaM'agrada molt el teu poema.
Aferradetes, Helena.
sa lluna,
EliminaAquest poema em va venir en despertar-me, mai m'havia passat, em va venir directament de l'inconscient.
Realment has desitjat sincerament el goig que has sentit de l'aguja i a la ploma. Un poema que dona per a pensar. Vaja! Un poema preciós, Helena.
ResponEliminaEspere d'haver-lo descrit el millor possible.
Cordialment.
Rafael
Rafael,
EliminaMoltes gràcies! Escric per entendre, i sobretot per entendre'm a mi mateixa.
Bona descripció. És important, estimar el que es fa, i tenir sentit estètic vida interior i sensibilitat. Sobre el cost de saber ignorar les temptacions, cadascú per on l'enfili, però sembla una praxi raonable per mantenir un equilibri raonable també, entre la raó i la follia que Foix aspirava a acordar.
ResponEliminaI tant, cadascú per on l'enfili!
EliminaNo ets culpable de res.
ResponEliminaM'ha agradat el poema.
És una hipèrbole i una ironia, Xavier. Moltes gràcies!
EliminaM'afegeixo als comentaris d'aplaudiments. Fantàstic i sincer.
ResponEliminacantireta,
EliminaAplaudiments al teu comentari!
¿Sentirse culpable de tener sentido de la estética? Eso nunca. Demasiada mediocridfad hay, demasiada negrura, excesiva mala voluntad y una necedad tan extensa que no sabemos cómo va a condicionar la vida colectiva. Ay de quien haya perdido el mínimo sentido de la estética, va a ser devorado por su propia incapacidad para reconocer la belleza de los mundos.
ResponEliminaMillor no perdre l'ètica de l'estètica, Fackel.
EliminaJo és que no puc fer-hi res, em mou la bellesa i la sensibilitat.
Creo que por esas deficiencias es por lo que cierta política es tan rastrera. ¿Hay belleza estética en un acto de ultras y violentos hoy en Madrid, por ejemplo?
ResponElimina