AGUILERA, Rafael 1846
Rere els arabescos de metall,
la senzillesa de la fusta rústica.
La forma que hauria de ser sempre
més important que el fons,
que malgrat tot deixa entreveure.
Que parla del passat i la bellesa,
alhora que et permet de continuar
picant a la porta del cel.
Helena Bonals
Abre, cancela,
mi paso al futuro.
Qué habrá dentro.
Fackel
Obre'm la reixa treballada dels teus versos.
ResponEliminaLa fusta de dins, l'autèntica
acarona i alimenta l'esperit.
Soc la Carme
EliminaQue maco això que dius, Carme! Però jo sóc molt austera en tot menys en la roba, que és molt important per a mi. De la mateixa manera que la forma en un poema.
EliminaAbre, cancela,
ResponEliminami paso al futuro.
Qué habrá dentro.
Fa pensar molt el teu poema, Fackel. Què hi deu haver?
EliminaLo que se ande allá dentro.
ResponEliminaSense fons no hi ha primer terme.
ResponEliminaXavier,
EliminaCal tenir alguna cosa per dir, i dir-la, deia Oscar Wilde.
Penso igual que en Xavier, per a mi el fons és més important que la forma.
ResponEliminaAferradetes, Helena.
Sa lluna,
EliminaJo crec que millor que dir que estimes és dir com estimes. El que sol fer la poesia quan és poesia. I Salvador Oliva diu que la poesia és feta de forma i interpretació, no pas de fons.
Una altra cosa és la bellesa interior en relació amb l'exterior, jo també prefereixo la primera.
M'agrada molt el poema, sobretot els versos finals. Sempre he donat molta importància a la forma, que crec essencial per a un art amb tots els ets i uts, però el fons també hi ha de tenir un paper, altrament ens perdríem en floritures anodines. Un contingut contundent però poc artitzat seria prosaic: la poesia ha de trobar l'equilibri entre fons i forma.
ResponEliminaRamon,
EliminaEm sembla que era Schiller que deia que en un poema el fons no té cap importància, que la forma ho és tot, la qual permet al lector de trobar la seva pròpia interpretació, com un pètal entre molts d'altres d'una flor. Potser és una hipèrbole, però m'agrada.
Sense el fons potser no veuries
ResponEliminala forma que tant t’agrada.
Sense el que hi ha darrera
potser el de davant no s’aguantaria.
Sense el que s’amaga al fons la pell
de la forma potser no seria tant suau.
Sense un cor que no veus,
potser no veuries els ulls que et miren.
Un sense, per a molts potser.
Potser sense els teus versos,
jo no escriuria.
Potser sense paraules
la vida em seria difícil.
Rere el que hi ha davant
amb la puresa que la vista mostra,
hi ha un fons que li dóna sentit.
Potser sense voler estic equivocat.
Potser!
Qui sap si...
Hi ha alguna raó en aquests mots.
qui sap si...
Comentari a:
ResponEliminaAbre, cancela,
mi paso al futuro.
Qué habrá dentro.
La tinc al davant,
la porta del forrellat
que no vull passar.
qui sap si...
Aquest "la porta del forrellat/ que no vull passar" m'embadaleix, qui sap si..., jo tampoc vull fer-ho.
EliminaI jo també la tinc davant!
Elimina