En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dijous, 4 de juny de 2020

I encara el roig

RUIZ, Eliseo Abatimiento dins 
Associació Fotogràfica Jaume Oller

Com si t'engrapessin
per les espatlles cap amunt,
sense tocar-te, 
et tocaven de veritat.
És quan topes amb les paraules,
i ja no et fa falta Botticelli.
L'endogàmia quan fas poesia
és pràcticament inevitable.
Començo amb els versos
i els versos són 
el meu començament.

14 comentaris:

  1. M'agraden molt els tres versos finals.

    ResponSuprimeix
  2. Encara que no et digui res, sempre em agraden molt la imatge que treus i els teus versos. Tenen una mica de primitivisme, de sortir des del més profund que m'encanta:
    Començo amb els versos
    i els versos són
    el meu començament.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Alfonso,
      moltes gràcies! No s'ha d'explicar l'orígen dels versos, però ja que insistiu, aquests que ressalteu són inspirats en aquest poema, en l'acabament, "començo pel visible/ i el visible és el meu començament". La idea interior és la mateixa, per això crec que no es tracta d'un plagi.

      Suprimeix
  3. Conèixer els orígens et dona identitat !.
    Bon cap de setmana ;)

    ResponSuprimeix
  4. M'ha fet gràcia això de "quan et topes amb les paraules". Molt ben trobat. Té molt sentir i molts sentits. Em fas pensar que jo m'hi topo de moltes maneres amb les paraules. A vegades m'hi entrebanco i tot.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Carme,
      Jo sempre m'entrebanco amb les paraules. La resta no em fa entrebancar!

      Suprimeix
  5. Els teus versos són clars i exactes. Les paraules són les que et fan ressaltar i les fas poèticament. Et toquen la ment en el més sensible del cor. No ho entnc molt bé, però supose que la teua poesia és inevitablment precisa, perquè sense Botticelli no la faries.
    Saluts

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Rafael,
      Ho has clavat! Sense Botticelli, la bellesa física d'algun amor meu, no faria la meva poesia...

      Suprimeix
  6. Quina gran frase, Helena! "L'endogàmia quan fas poesia és pràcticament inevitable". Jo ho estenc a la creativitat literària en general. I és veritat! Tu sol ets prou i et bastes.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Teresa,
      Amb endogàmia em refereixo al fet que, si m'he d'enamorar, serà sempre d'algú que sigui poeta com jo!

      Suprimeix
  7. L'art sovint és endogàmic, i això sol ser ben productiu; però també va bé, de vegades, explorar geografies ignotes. Va bé que hi hagi sempre una Bellesa a aconseguir, ni que sigui l'impossible somni, perquè això, l'esperança, ens ajuda a sobreviure en la intempèrie de la vida. Els teus versos il·luminen i ajuden, i això pot ser també un començament per al lector. Gràcies.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies per aquest comentari, Ramon, em fa feliç!

      Suprimeix

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...