En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res. —Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)
dimecres, 9 de maig del 2018
Sense veu
¿Podrà tornar-me aquest telescopi,
que ara m'ofereixes en una hipèrbole,
la meva lluna d'abans
de ser trepitjada per l'home?
¿Podran les teves paraules
aixecar-me del terra
com qui arrenca cebes?
No tinc veu si no m'arriba la teva,
i els estels són pedra de toc.
Carme, Moltes gràcies! Sempre he posat com a condició per estimar veure les estrelles amb l'altra persona. Si no em poden donar joia de viure, que se n'oblidin.
La cançó no la he pogut entendre gaire. El que volia dir en italià de Sants, és que encara que et quedis sense veu, sempre et quedarà la mà per escriure.
Jordi, M'alegra molt! Jo en tenia dubtes: pensava que parlar de cebes no era gaire líric... De fet m'ho vaig passar molt bé escrivint-lo, i això és bona senyal. Escric menys sovint, i això em fa tenir-ne més ganes! Tot el poema és per dir el que li he dit a la Carme, arrel d'això va venir la resta.
M'agrada molt el poema. La lluna d'abans, immaculada, ja no tornarà, com no tornaran "les neiges d'antan". Però hem d'aixecar-nos, acceptar la mà que ens hi ajuda (si és sincera i no vol res a canvi) i ajudar a fer alçar els altres si podem. Mirar els estels sempre ajuda, com fixar-se objectius. I quedar-se sense veu deu ser fotut, però les poetes teniu recursos per expressar-ho així de bé. I sí, les cebes i els telescopis són objectes tan poètics com qualsevol altre, en tant que susceptibles de funcionar com a correlats objectius de les teves emocions, sentiments i idees. Gràcies per fer-los servir per fer uns versos tan potents!
Profund i sublim, Helena. Dels millors que has escrit segons el meu gust.
ResponEliminaCarme,
EliminaMoltes gràcies! Sempre he posat com a condició per estimar veure les estrelles amb l'altra persona. Si no em poden donar joia de viure, que se n'oblidin.
Anche se non ho ancora voce, avrò sempre la mia mano da scrivere
ResponEliminaXavier,
EliminaM'encanta! És el que diu la cançó?
La cançó no la he pogut entendre gaire.
EliminaEl que volia dir en italià de Sants, és que encara que et quedis sense veu, sempre et quedarà la mà per escriure.
Ho trobo genial!
EliminaHi coincideixo. Un dels millors, Helena.
ResponEliminaTot ell.
Jordi,
EliminaM'alegra molt!
Jo en tenia dubtes: pensava que parlar de cebes no era gaire líric... De fet m'ho vaig passar molt bé escrivint-lo, i això és bona senyal. Escric menys sovint, i això em fa tenir-ne més ganes! Tot el poema és per dir el que li he dit a la Carme, arrel d'això va venir la resta.
Helena, l'amor tot ho pot. M'agrada que demanis l'impossible. M'hi apunto!
ResponEliminaTeresa,
EliminaL'impossible, pel possible, sempre.
Genial, Helena!
ResponEliminaGlòria,
EliminaEstà bé que "sense veu" es pugui ser genial! Sóc jo mateixa, en tot cas.
M'agrada molt el poema. La lluna d'abans, immaculada, ja no tornarà, com no tornaran "les neiges d'antan". Però hem d'aixecar-nos, acceptar la mà que ens hi ajuda (si és sincera i no vol res a canvi) i ajudar a fer alçar els altres si podem. Mirar els estels sempre ajuda, com fixar-se objectius. I quedar-se sense veu deu ser fotut, però les poetes teniu recursos per expressar-ho així de bé. I sí, les cebes i els telescopis són objectes tan poètics com qualsevol altre, en tant que susceptibles de funcionar com a correlats objectius de les teves emocions, sentiments i idees. Gràcies per fer-los servir per fer uns versos tan potents!
ResponEliminaRamon,
EliminaJo no és que hagi deixat de ser immaculada, a mi m'han trepitjat i fet tant de mal que no vull repetir.
Gràcies pel teu súper comentari!