La meva prehistòria,
el que vaig tenir el privilegi de viure,
és com la pauta
en aquest full on ara componc.
Tota la meva joia d'escriure
prové del que em dicta el passat.
No puc redactar sense el marge
que permet de respirar el text,
ni sense l'espai de vers
que em permet d'allargar
el sentit del poema
cap a l'horitzó on es troben
el record i el somni.
Jo, com Carner,
també sóc de cor fidel.
El passat ens ha fet com som i alguna part d'ell sempre és present en nosaltres. Mirat en positiu, el passat ens enriqueix.
ResponEliminaCarme,
EliminaQue "cualquier tiempo pasado siempre fue mejor" en mi és cert.
El corazón impulsa la sangre oxigenante, de acuerdo, es decisivo mas no lo único. Pero el cerebro elabora el pensamiento, compone el razonamiento, analiza los significados del pasado, los pone en su sitio y propone métodos y objetivos para el vivir cotidiano, el presente, y diseña osadamente para el futuro. Incluso sobre bases aparentemente nuevas, que nunca lo son del todo. Yo pienso mucho en los pasados, los míos, los históricos, los de cercanía, los de la humanidad, en función de la información que posea. Las raíces explican, si queremos explicarnos los acontecimientos de atrás, pero las raíces no lo justifican todo. Al menos si quiero entenderme con otros. Ahora bien, si me quiero convertir en ermitaño y vivir en el desierto del pasado, eso naturalmente es cosa mía. Seré un fiel y nostálgico, también acomplejado, devoto del pasado. Pero no se me ocurriría poner en riesgo a los demás. El humano necesita siempre nuevas ideas.
ResponEliminaNo he leído a Carner, lo siento, uno no llega a todo, pero te recomiendo con mucho afecto la lectura, toda, de Salvador Espriu. Entendiéndola en su tiempo y en su punto.
Salud y bien estar.
Fackel,
Elimina"renovar-se o morir" no és el meu lema, ho sento. Sense tancar-me a casa com Emily Dickinson, no he estat ni seré mai tan feliç com de petita.
A mi Espriu m'agrada molt, però no puc entrar en Primera història d'Esher.
EliminaAh, la sacralización de las raíces...
EliminaFackel,
EliminaEl títol del poema és d'Evelyn Waugh, diu que conèixer i estimar un ésser humà és l'arrel (o la font) de tota saviesa. Cadascú per on l'enfila, en tot cas!
Ah, vale, no lo sabía, mea culpa. Así lo entiendo en su punto aproximado y me gusta la idea y la frase, coincido. Disculpa,me faltaba información, lo interpreté de otra manera. Un abrazo.
EliminaUna abraçada, Fackel!
Elimina"Quant t'ha costat escriure aquest llibre?" em pregunten sovint quan vaig sobretot a escoles. Tota la vida, responc, perquè en certa manera és així, perquè tot allò que has viscut, que has llegit, que has sentit, es troba entre les teves línies
ResponEliminaJesús M.,
EliminaNormalment les experiències s'entrecreuen en el poema, pots estar parlant de més d'una persona alhora, és màgic com funciona! Totalment d'acord, el poema el pots fer en cinc minuts, sobretot si és un haiku, però l'has estat fent tota la vida.
El que dius al poema té un gran sentit. El futur, que encara no hem viscut, també formarà part del teu "jo" quan esdevingui passat. I potser serà millor que el passat del que parles, que sens dubte, ho va ser.
ResponEliminaNo, mai, Xavier, el que m'espera mai serà millor que la infantesa, tot i que la poesia em fa molt feliç.
EliminaCarner també és la nostra prehistòria. I molt.
ResponElimina"Jo só d'on ve l'inesgotable foc/
Eliminaque animarà la morta polseguera". Després d'escriure això ja et pots morir!
"M'exalta el nou i m'enamora el vell". "Amb vetusta gonella" "M'és present el paisatge de fa mil anys" "Oh Llull, oh March!" "Em plau, d'atzar, errar per les muralles / del temps antic" [...] L'antic museu, les madones borroses / i el pintar extrem d'avui"... Foix és també un referent de saber conjuminar els valors ancestrals i la modernitat.
ResponEliminaRamon,
EliminaGràcies per condensar tan bé Foix! Ara el conec una mica més!