En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dijous, 26 d’abril de 2018

Analogies

BIGAS, Joan Primavera dins Associació Fotogràfica Jaume Oller

Milan Kundera diu que igualar
víctima i botxí és l'infern.
Jo dic que quan és el mateix
tenir parella que no tenir-ne,
quan tant és treballar com fer feina,
quan és millor una altra persona
que no cap,
sí que és l'infern.
No cal morir-se per saber-ho.

18 comentaris:

  1. Xavier,
    El que jo dic és que no cal morir-se, l'infern és en vida.

    ResponElimina
  2. A mi també m'ha cridat l'atenció el darrer vers.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada molt l'expressió "darrer vers", Jordi, per genuïna i pel que connota. L'end weight que ens deien a la carrera, l'important al final.

      Elimina
  3. L'infern en vida, pot ser de moltes maneres, aquestes que proposes no les acabo de veure com a infern. Crec que no ho inerpreto en el mateix sentit que tu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme,
      Jo no parlo de l'infern a Síria, parlo d'un infern immaterial, invisible per a molts.

      Elimina
  4. Yo diría que mejor no padecer infierno en vida (el otro solo es una metáfora, al igual que la denominada vida eterna) Vaya veo que te gusta Kundera. Ya hace años que no hinco el diente uno de sus libros, de hecho los que ha publicado desde el 2000 para aquí no les he leído, pero tuve un tiempo seducido por la temática de sus escrituras, hace ya tanto...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fackel,
      Igual que jo. Em vaig quedar amb La insostenible lleugeresa del ser, El vals de l'adéu i La immortalitat. Sobretot aquesta darrera, el millor que he llegit mai. Així de senzill: és que m'hi projecto completament!

      Elimina
  5. Supongo que te refieres a que te ves reflejada de algún modo -o mucho- en ese libro. Uno de los papeles que juegan los libros en nuestra vida es precisamente nuestras proyecciones. Pero hay infinidad de narraciones extraordinarias donde no siempre nos proyectamos. En alguna medida, y según vamos avanzando en la edad, pasa con casi todas las novela o relatos interesantes y bien escritos. Los escritores son como cada uno de nosotros, solo que intentan plasmar sus percepciones de la existencia como su habilidad les permite. Lo interesante es estar siempre abiertos a TODA clase de escritura, mensaje o desarrollo argumental. Siempre hay algo de nosotros que se proyecta allí. Naturalmente esto no pasaba con quince años, por ejemplo. De "La insoportable levedad..." se hizo una película que no me disgustó, aunque fuera otro sistema expresivo diferente. Ya sabes que cuando hay un film que se basa en una novela es muy arriesgado, salvo que por medias se construya un guión con su personalidad, algo así como una tercera lectura. Y también sucede, si bien excepcionalmente.

    Me siento cómodo hablando con amplitud de estos temas aquí. Gracias.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Fackel, per portar les teves reflexions en aquest blog!

      Elimina
  6. Molt bon poema de l'experiència. Com feia William Blake, amb els seus poemes d'innocència i d'experiència.
    Una abraçada, Helena.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Olga,
      Ja em miraré aquests poemes que dius!

      Elimina
  7. No cal morir-se per saber-ho. Segur que no.

    ResponElimina
  8. No, no cal morir-se per saber què és l'infern (i feliços els que poden saber en vida què és el paradís, tot i que no sol durar gaire). Però cal sobreposar-se sempre: mentre hi ha vida hi ha esperança, convé no defallir. Gràcies per les reflexions que els teus poemes inspiren.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El paradís deu perdurar en la poesia! Quina sort de tenir-la.

      Elimina