Em van desgraciar
els peus, de petita,
amb unes plantilles
que em van generar
massa pont.
Però hi ha una altra
malformació que prové
de la meva infantesa
i tampoc té remei.
La que em fa espolsar-me
de sobre tots els qui s'acosten
a mi sense estimar-me
com jo estimo.
Unes plantilles d'amor, potser et faran obrir el pont de l'estimació.
ResponEliminaQuan més alt, millor!
Diuen que els que més s'hi resisteixen són els que més estimen, Xavier.
EliminaVeritat estimble.
ResponEliminaGràcies.
Gràcies a vosaltres, Olga i Carles!
EliminaHi ha moltes coses que ens malformen, a la vida. Entorns, relacions, experiències... L'important és no deixar-se deformar sense resistir-s'hi. Estimar hi ajuda, és clar, i sentir-se estimat. I és important defugir els qui veus que no t'estimen, però ho fan veure.
ResponEliminaRamon,
Eliminad'aquests que fan veure que estimen n'és ben ple. Hi ha diferències.
Ai, Excelsa, tràngols de la vida,
ResponEliminaqui hi ha que no sigui imperfecte!
Cavalquem
pel damunt de les imperfeccions,
sempre perfectibles, sempre...
D'acord, Abel, però repeteixo: hi ha diferències.
EliminaO potser hi ha diferents punts de vista, Excelsa....
ResponEliminaNo t'atrapo mai, Abel!
EliminaOh, com n'ets d'Excelsa, malgrat els teus peus amb massa pont!
EliminaMira, això no em sembla una malformació. Estimar molt a qui ens estima poc si que ho és. I força incomode.
ResponEliminaÉs una ironia, Glòria. Jo també crec que no és cap malformació.
EliminaDe tard en tard.. convé llegar quelcom més que el titulars de la prensa.
ResponEliminaGràcies.
Sí, cal aprofundir, Carmen.
ResponEliminaSin conocer a la gente lo que te pasa tiene nombre: se llama desconfianza y cuando ya la conoces es desilusión.... https://fragmentsdevida.wordpress.com/2015/10/14/poemas-de-amor-versos-humedos-31/
ResponElimina