En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dimecres, 6 de març del 2013

Hivern va amb hac,
la de la terra eixorca,
la que és més fèrtil.

12 comentaris:

  1. Dius molt amb molt poc! M'agrada Helena! Tot i que haurem de començar a fertilitzar l'assumpte no sigui que a l'estiu ens quedem sense collita! Ptons!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Alba. La terra eixorca és fèrtil, però en un altre àmbit.

      Elimina
  2. On no hi ha terra no arrela la llavor. I no totes les hacs són mudes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En català les hacs són mudes, en anglès aspirades, però el vent gairebé és mut. Hi ha terres on no arrela la llavor. Són les més prolífiques, per rebot.

      Elimina
  3. JO tinc erms perennes, on sempre és hivern, amb alguns dels que intento fer-ne fruit. No entenc el vers, avui.

    ResponElimina
    Respostes
    1. cantireta,
      sense buidor no hi ha plenitud, sense infern no hi ha cel. L'hac de l'hivern em recorda el despullades que són les branques en aquesta estació.

      Elimina
  4. La terra eixorca, el ser fidel a si mateix i no voler la fama, la fama mata, no només la idea primera sinó la vida.

    Una abraçada catalano-valenciana

    Vicent

    ResponElimina
  5. ai! trapelleta, he, he, he... en el sentit de "tunanta" he, he, he...

    ResponElimina
  6. Que és carinyosament com una xiqueta que fa trapelleries, i sense maldat, mira per exemple quan sa mare li dona un euro i li diu, no t'ho gastes en llepolies, i ella se'n va d'amagatotis pesant que la mare no ho sap i se les compra i després li diu, mare, he fet açò o allò altre i després m'he posat a estudiar amb ...
    No sé si m'entens, tot i que les paraules primerament tenen una connotació negativa, referides a xiquetes, tu ets una intel·ligentíssima xiqueta, ets encara molt jove no d'esperit sinó de cos, i sé l'edat que tens, no m'equivoque, però tot i saber l'edat que tens sé que et mereixes surar entre la literatura dels que només volen surar.
    No sé si m'entens, mira, et contaré una història una mica complicada, jo als tres anys d'edat vaig saber que havia de defensar-me sense el meu pare, perquè un dia em va dir que m'havia de defendre a soles davant dels insults dels xiquets majors que jo que em deien "mimat" i al mateix temps vaig ser conscient que hi havia una llengua, la que parlava mon pare, fins aleshores, jo era molt jove no me n'havia adonat, i em va provocar la solitud més terrible durant quatre anys fins que va nàixer el que hui és el meu germà, i vaig posar-me en el "Lloc" de pare fins gairebé creure-m'ho, gràcies a la meua psicoanalista vaig deixar de creure en la meua posició de pare, i per això estime els xiquets i els joves i les persones que veig innocentes i bones, siguen quins siguen els seus colors polítics o filosòfics, no sé si m'entens, t'estic dient que ets una ànima jove, i que no tingues pressa en deixar la joventut, la vellesa i amb ella la mort, ja t'arribarà i sabràs en un moment donat triar la teua mort, la teua futura vida i la manera en que vols viure, aleshores el món serà teu i de la consciència universal, però no caigues en el dalinianisme, has vist el Crist de Cadaquès de Dalí? no hi caigues, per favor, i si hi caus sàpigues eixir-te'n.
    I això és el que et volia dir, que estime la innocència, però vull la maduresa de qui m'escolta, per ser pare, que sempre vol educar els seus amics, enemics, germans.

    Una forta abraçada des de Russafa

    Vicent

    ResponElimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...