En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dijous, 12 de juliol del 2012

Memotècnia

La llum taronja de la nit
s'imprimeix sobre la vorera,
les parets, el cel contaminat.
Però les lletres blaves,
sorgeixen de l'interior,
del cor dels poetes,
i s'imprimeixen
en el cor dels lectors.

15 comentaris:

  1. el paper no te cor ni sap llegir, els lectors saben llegir...no tot arriba al cor, però quan ho fa el cel sembla un xic menys contaminat...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bona reflexió! El paper és fet per contenir els versos, el significant. Però no pas per encabir el significat, les connotacions, el referent que només és dins nostre (ja em surt la vena filòloga!)

      Elimina
  2. Hi ha poemes que si els llegim molts cops els aprenem de memòria, la rima hi ajuda. D'aquests, però, només alguns deixen marca al cor. És molt interessant aquest contrast que fas entre la impressió física i la psíquica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sílvia: el cor és fet per deixar-se imprimir la poesia, o sigui, deixar-se impressionar per ella!

      Elimina
  3. "Entre cotxes, merdes, neons i murs un arbre trau les seues fulles" això que tu dius és el que jo volia dir quan vaig escriure aquell poema, i és que el lector, la llengua, "lallengua", la persona és la veritable pàtria, el veritable leit motiv que ens il·lumina, tot sabent que no hi ha més leit motiv que el camí, el caminar i que no hi ha camí es fa al caminar que deia Machado.
    En l'acte de l'amor, que és el mateix que el de la comuncicació amb el lector, és on trobem el punt de connexió del trimurti hindú, o el de la Santíssima Trinitat, o el de l'objecte "a" de Lacnan o l'estabilitat dels tres camps del psiquisme de Freud. Només en l'acte de la comuncicació, amb una mare, amb un amic, amb una dona fent l'amor, amb un llibre, amb un poema, l'amor, que com deia en l'anterior comentari la Sílvia i diu també Crist és la base o hauria de ser la base de tota joia, de tota realitat, el que passa és que cal també que hi haja qui no li agrade escriure, gent que no estiga en el nostre discurs o ho estiga en el capitalista, el de l'amo o l'univerisitari la major part del temps i aquests no entenen de comunicació sinó de "ajuntar" la realitat amb el poder, de "tallar l'abadejo" o com dieu vosaltres "tallar el bacallà" gent que viu per a fer homogeni el que és totalment heterogeni alhora que també igual, però cal que hi haja per a tots els gustos, el que passa i no vull ficar-m'hi és, és que hi ha encara espai per tots? Jo crec que sí...

    Un petó d'amic de

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. De quin poema parles, Vicent? Hi deies el mateix que jo?

      Hi ha persones per a les que no hi ha espai, per a les quals l'entramat no cedeix. Sort de la poesia.

      Elimina
  4. No, no parlava en la forma del mateix però sí en el fons, és el poema "Una nova primavera" que tinc al meu bloc, i he trobat aquesta similitud, pràcticament exacta al que parles, no cal mirar la "veritat" sinó la intenció del discurs, és a dir la "veritat" mai millor escrit entre cometes, la "veritat" darrera que s'amaga en cada falsa veritat, o veritat racional.

    Salutacions russafenques novament

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja l'he llegit, el teu poema, Vicent. Sí que s'assembla al meu!

      Elimina
  5. Imprimir/impressionar, imprempta/empremta, mitjà i objectiu. En diem cor, és a dir, allò que veritablement és al nostre interior, i que no passa pel sedàs de la ment més racional i freda. Somiar amb una comunicació sense intermediaris, de cor a cor. Potser només la poesia pot assolir aquest miracle en què les veus sonen en un sol cor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com abans, Eduard, que la poesia no era escrita. M'agraden molt aquestes etimologies, "imprimir/impressionar, imprempta/empremta", no hi havia pensat! Sempre ets deu cops més bo que jo.

      Elimina
  6. La poesia es allò que queda despres de les paraules ... Si al cor , si a l'ànima no n'hi queden restes ,aromes , pinzellades,intuicions, conclusions .Si la poesia no deixa aquest rastre en el lector. Potser serà tècnicament perfecta , potser guanyarà el Premi Carles Riba... Potser.. però; Només serà un joc de paraules més o menys reixit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel Àngel: mi m'agrada de trobar coses bones a tot arreu, no seria tan dràstica dividint el que és un joc de paraules i el que no. Fer bell l'error sempre demostra un gran talent.

      Elimina
  7. La lletra de les cançons de Pink Floyd. Genials sense massa artifici!

    ResponElimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...