Poema visual núm 409 de Toni Prat dins Poesia Visual
Per difícil que sigui una obra abstracta,
si et parla és perquè l'inspira la realitat,
i a la realitat es refereix, com un bumerang.
La paleta del pintor porta l'obra en potència,
i el quadre és com si tornés enrere,
com el primitivisme del segle XX.
Les corbes deixen pas a les rectes,
els sentits a les idees, i la precisió
a l'impressionisme, l'expressió.
Sembla una presa de pèl, però no ho és.
El que és artificial val per mil certeses.
Nada hay máas abstracto que las nubes o el mar y su oleaje, y hay que ver cuánto nos extasiamos en su contemplación. Somos ingratos con lo abstracto. Cuando cada uno de nosotros somos eso mismo a cada golpe de respiración.
ResponEliminaFackel,
EliminaTambé som ingrats a la poesia, que és com els núvols.
Sí, l'art abstracte (i molta poesia moderna) costa d'entendre, però si s'inspira en fets, idees o sentiments reals transmet alguna emoció a qui el mira o la llegeix, i aquesta emoció ja fa forat dintre nostre (i per tant, l'art o el poema ja han fet el seu fet).
ResponEliminaRamon,
EliminaLeonard Cohen cantava que hi ha una escletxa en tot, i que a través d'ella travessa la llum. Per això l'art abstracte es troba al mateix nivell que el realista, si és bo.
A mi em costa una mica entendre l'art abstracte, però de vegades m'he quedat bocabadada davant d'un quadre sense entendre-ho del tot.
ResponEliminaMolt bo el poema visual d'en Toni Prat.
Aferradetes, Helena.
Paula,
EliminaSí, aquest poema visual és molt inspirat.
Potser no cal entendre-ho tot.
ResponEliminaSí els colors i les formes m'agraden, és igual entendre-ho o no. I sí no m'agraden també m'és igual.
I estic d'acord que no és una presa de pèl, m'agradi a mi O no.
Carme,
EliminaQue hi ha criteris objectius en l'art és una cosa que jo crec fermament.
Pensa el cap el que vol fer
ResponEliminai la mà desfà la intenció primera.
Pensa el cor en estimar
i veu com el món li treu la intenció primera.
Pensa el pulmó en respirar
i l’aigua li treu la intenció primera.
Pensa l’ull el que vol mirar
i la foscor li treu la intenció primera.
Després el cap torna a pensar.
El cor a estimar.
El pulmó a respirar.
L’ull a mirar.
A la fi la vida et deixa respirar,
perquè el ull vegi,
el que el cor vol estimar,
i per fi el cap pensi
que el camí ha estat important.
Però no sempre surt en començar.
qui sap si,
EliminaÉs veritat, no sempre surt en començar, l'èxit, s'ha de treballar.
Es absurd intentar comparar, perbé o per mal, l'art realista amb l'abstracte.
ResponEliminaIgual que les persones, l'art tria els colors i les formes dels seus vestits.
Genial aquest comentari, Xavier.
EliminaM'ha fet pensar en un poema de Perejaume:
ResponEliminaPINTURA CAMINADA
Si me l'estimo -tu diràs-, tan bell,
aquest paisatge verd i ple d'onades!
Com m'agrada d'anar més enllà amb ell
sobre la tela, amb quatre pinzellades,
de nit! I obrir camins amb el pinzell,
com si em cridés a perdre'm i a vegades,
entre pintura i obaga, al cantell,
seure en un marc sota alzines daurades.
Paisatge i jo fugim per la pintura,
ens endinsem pels boscos novament:
Montalt, Montnegre, el mar, res no ens atura.
Torno cansat quan penso, bo i content,
que és el mateix el quadre i la natura.
Tot passejant els quadres van creixent.
Estic d'acord "que és el mateix el quadre i la natura". Encara que no ho sembli d'entrada.
ResponElimina