Que la vida és teva

Poema visual meu

Diuen que per fer de poeta has de ser torturada,

que per escriure una novel·la és millor sentir ràbia.

Que massa felicitat esborra el talent.

Ja que el millor és la cultura de l’esforç,

i has d’oblidar tot romanticisme,

cercant relacions amb respecte i llibertat.

Així com negar l’inefable, ignorar tot sentiment

i anar per feina, a passar-ho bé.

Sobretot tocar de peus a terra,

escriure amb bolígraf i deixar la ploma,

no cercar el teu príncep blau,

i, bàsicament, convertir-te en persona

calculadora i resignada.

No voler ser com el Quixot, el Cyrano

o la Jane l’Austen, sinó tot el contrari.

Però tu, a banda de l’essa sorda vols tenir la sonora,

i cerques l’erra bategant a més de la vibrant.

Saps pronunciar l’ela geminada

i estimes l’accent obert tant com el tancat.

I les petites alegries, que no són

més que versos com aquests,

saben que sols tu les pots haver,

que sols tu n’ets digna.