MICOLAU, JJ Boira al parc del Falgar
De quan el cel toca de peus a terra,
o simplement sembla que dalt i baix
es confonguin, s'entremesclin,
semblin el mateix.
La boira ja és un núvol baix.
I els reflexos a l'aigua, com una metàfora,
el sentiment que arrossega amb ell.
Sense misteri no hi ha amor,sense encegament no es fa poesia.
Molt bon poema!
ResponEliminaSense encegament no hi ha poesia! L'has clavada!
És una manera de veure-ho o de dir-ho que m'ajuda.
Sovint em falta l'encegament.
A mi també em passa, Carme, soc massa racional en fer un poema, a vegades. Moltes gràcies!
ResponEliminaEl misteri de l'amor està viu dins del teu poema. Té una preciosa metàfora molt ben detallada. M'ha agradat molt.
ResponEliminaQue passes una bona nit.
Una abraçada.
Més que l'encegament és deixar-se portar pel cor i no pel cap, o així ho veig jo.
ResponEliminaAferradetes, Helena.
Objecció! La Poesia obre els ulls!
ResponElimina;-)
La pau de la nit!