AGUS Sant Feliu de Guíxols
Gronxar-te amb l’arc de Sant Martí, l’hamaca
que t’aixeca del terra entre l’alba i la posta.
Anar del nadir al zenit.
Retenir l’emoció dins d’una espurna
que és tot el que queda del dia.
Poder-ho transformar
en paraules i en silenci,
on em trobi sempre amb mi mateixa,
quan ja no hi trec ni hi poso res.
Cuerpo flotante.
ResponEliminaFuga de pensamientos.
Surcar vacíos.
El "Cuerpo flotante" seria l'hamaca, que permet la "Fuga de pensamientos". Molt ben trobat també!
EliminaEl vent fa surar
Eliminal’alè del meu pensament.
Fins un horitzó.
Vull aquesta visera verda
ResponEliminafeta de fulles vives
que volen onejar amb el vent
però no poden
pel seu vincle amb l’arbre.
Sota aquesta ombrel•la
vull veure cada albada
i cada posta,
amb el cel net
o ple de núvols,
només mirar amunt
per recordar
els amors passats
i somiar amb els futurs.
Anònim,
EliminaPodries firmar?
Que bé que expliques aquesta sensació de benestar...
ResponEliminaM'hi afegeixo:
Quan ja no hi trec ni hi poso res
i la vida se'm va fent petita
i la deixo fluir, sense demanar gaire.
Quan la pluja m'il·lumina el dia
i arbres i flors es posen de puntetes.
Quan la vida interior guarda, encara,
tantes emocions intensament viscudes
i l'arc de Sant Martí, així mateix, em gronxa
amb la claror daurada de la posta.
Sempre em tinc, com a bona companyia.
L’arc escampa rajos
Eliminade llum pel seu voltant,
pinta la mar dels seus colors
i balla amb les ones del fons,
allí on la vista
no s’allarga gaire més.
Una mica més tard
una fina cortina d’aigua
va besant el terra
fer per renàixer les plantes
en la seva solitària vida .
Olorar de nou
aquella terra molla
que retorna tot el passat.
Encara que sol,
m’acompanyen els records
per fer-me planera
una vida jorn a jorn,
sense esperar res
d’un futur
que mai arribarà.
Carme,
EliminaL'arc de Sant Martí és una imatge per parlar de l'hamaca. La teva continuació està molt bé, me'n sorprèn molt "i arbres i flors es posen de puntetes".
M'agrada molt quan dius:
ResponElimina"Poder-ho transformar
en paraules i en silenci,
on em trobi sempre amb mi mateixa,
quan ja no hi trec ni hi poso res"
Crec que és sublim arribar a aquest punt.
Aferradetes, Helena.
sa lluna,
EliminaAquest poema era per a un premi! Gràcies pel que en dius!
Un professor de disseny gràfic meu deia que un projecte és bo quan ja no en treus ni en poses res.
Un poema molt ben inspirat, on descrius els teus pensaments, poèticament amb un poema transformat amb tu. Enhorabona, Helena.
ResponEliminaBona nit i una abraçada.
Rafael
Moltes gràcies, Rafael! Jo gairebé sempre estic fent metapoesia.
EliminaParaules i silenci: imprescindibles per fer poesia.
ResponEliminaXavier,
EliminaÉs el "silenci escrit" que deia una poeta que conec.
Enhorabona. Preciós poema, i necessari per a reconèixer el punt mitjà.
ResponEliminacantireta,
EliminaAquest poema tan eutímic el vaig fer trobant-me força malament, n'és una paradoxa.
A tothom li agrada com a tu!
Per cert, he quedat finalista del concurs!
Això sí que és poesia, Helena! Aquesta combinació de natura i sentiments, sempre em toca molt endins. Crec que també és per les imatges que fas en escriure-ho.
ResponEliminaAbraçada!
Teresa,
EliminaMoltes gràcies! Hi ha poesia en aquest poema perquè l'he treballat molt, penso.
Un poema excel·lent, Helena. Molt ben expressat, amb imatges potents i idees suggeridores. Gaudir de la bellesa, assaborir i interioritzar les experiències, bones i no tan bones, ni que siguin efímeres, i poder (i saber) transformar-ho en poesia, paraules i silencis... I per si fos poc, com de costum, generes insporació en altres poetes, que hi aporten una polifonia orquestral. Quina sort, poder-vos llegir. Gràcies.
ResponEliminaRamon,
EliminaHi faltava el teu comentari! Gràcies per tot el que en dius, del meu poema.