En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

divendres, 15 de maig del 2020

Domina


Imatge presa de la xarxa
Imatge presa de la xarxa


La mascareta al rostre
és com la meva
manera de donar-me.
Els meus ulls negres
se'n van al fons aquell
del blau, del verd.
No sóc puritana, sóc dona
i més aviat una nena,
per gran que em faci.

16 comentaris:

  1. Un poema que vessa cultura i experiència. No ets cap puritana, però sí perfeccionista.
    Una abraçada. Rafael Molero

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo crec que més que perfeccionista sóc exigent, però una cosa deu dur a l'altra, Rafael!
      Una abraçada!

      Elimina
  2. Ara, amb la mascareta ens enamorarem encara més...les mirades prenen tot el protagonisme !! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Artur, ho has clavat! M'han fet alguna mirada amb la mascareta posada que no m'havien fet mai!

      Elimina
  3. "Rere cada bellesa
    sempre hi ha hagut algun dolor"
    Diu Bob Dylan.
    És rotund.
    Ho podríem dir diferent?:
    "Rere el dolor, a vegades hi ha bellesa."

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier,
      Crec que una cosa va unida a l'altra i viceversa, són estretament lligats. Però a vegades penso que per què ha de ser així!

      Elimina
  4. Potser ens cansarem de les màscares... o potser tindrà raó l'Artur i en traurem profit.

    Jo m'apunto a no ser puritana, a ser dona i a no deixar de ser nena, per poc que es pugui...

    ResponElimina
  5. Qui pogués portar una mascareta tan afavoridora, Helena! És clar que jo segur que vaig per terra.
    És un poema molt ben trobat, per la imatge i l'època.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Teresa,
      Em fa gràcia com ho interpretes. Per a mi les flors són la part de dalt, els ulls que és l'únic que es veu amb la boca i el nas tapats. Però és veritat que també podrien ser la mascareta...

      Elimina
  6. Interessant el que dius, Helena:

    El joc entre mostrar-se i no mostrar-se de posa de manifest aquí.

    Una abraçada
    Anna

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ana,
      Diuen que les metàfores mostren el món al mateix temps que l'amaguen.

      Elimina
  7. Tots portem un infant a l'interior. Ara toca tapar-nos la cara i imaginar-nos els somriures (o els blasmes) aliens tan sols per la mirada. Hi ha esguards ben expressius, tanmateix: transparents com els teus versos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ramon,
      He llegit alguna vegada que els versos han de ser per força enrevessats. Ho trobo una imposició, un "intervencionisme" que es diu ara, que no té per què ser veritat. Per a mi el més important és el sentiment.

      Elimina
    2. I que generin en el lector / oient una re-creació del poema, una reflexió, un fer-se'l propi. I això val per a la música i les arts plàstiques, per a l'art en general.

      Elimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...