Un dia de fred,
assentar-te a una cadira
després d'escalfar les cames
contra la llar de foc:
aquella sensació de benestar
que dura uns segons
s'assembla a la felicitat
de sentir-te corresposta.
Ni més ni menys.
Tot i que amb el poema
roman sempre un instant afegit.
Tots els instants afegits que calgui.
ResponEliminaNo en tenim mai prou, de poesia, Xavier.
EliminaTot el que queda en un poema per a mi, és permanent. Mots instants afegits. Em recordo molt de tots els intants que he pogut escriure, com també de totes les coses que he pogut dibuixar.
ResponEliminaRes millor per ampliar la vida que escriure poemes...
Carme,
EliminaEl poema, com he llegit fa poc, és un simulacre de la vida, però serveix.
No hi ha felicitat petita, que no et doni un gran escalf :)
ResponEliminaSalut !!
I tant, Artur, una cosa molt gran en una de molt petita!
EliminaBen trobat, Helena !! :)
EliminaQue bé, l'instant afegit del poema, enmig d'una (per força, efímera) sensació de benestar. I hi ha poemes que et queden en un racó de la memòria, i tornen, ni que sigui al cap de molt de temps (Kavafis en parla) i aporten escalfor a la nostàlgia. I ara Brassens: "ce n'était rien qu'un feu de bois, / mais il m'avait chauffé le corps; / et dans mon âme il brûle encor / a la manière d'un feu de joie". Doincs aixzò mateix, Helena.
ResponEliminaQuina delícia, aquests versos en francès, Ramon!
EliminaQuina felicitat
ResponEliminahi ha entre les teues paraules
plenes de sinceritat,
aquell dia de fred.
La llar es fa molt tendra
per a fer un poema més,
afegiment que et fa noble.
Vaja! jo no entenc el francés. Se m'ha quedat arrere en el temps.
Mira que de jove vaig estudiar-lo, però ja no sé. El de Ramón, supose que és preciós.
Rafael:
ResponEliminaEl translator de google diu:
"No era més que un foc de llenya, però havia escalfat el meu cos; i a la meva ànima encara es crema / com una foguera".
Molt bé aquest poema teu improvisat! Estic contenta que t'agradi el meu!
Rafael,
EliminaHe fet un nou poema interpretatiu. Per si t'interessa!