En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dimarts, 9 d’octubre del 2018

Metapoema



Com un molí d'aigua
al costat d'un riu,
prenc una part de la vida
per fer-ne poesia.
I quan visc, la poesia
m'és tal emparament,
tant d'anada com de tornada,
que no entenc com ningú
no en pot prescindir.

12 comentaris:

  1. Així com l'aigua dona presència a la energia, els versos donen presència als pensaments...com ho fan els teus, magníficament.

    ResponElimina
  2. L'energia sempre es transforma. No hi ha cap dubte.

    Ens cal trobar un aixopluc. La poesia n'és un de molt bo, però nonés l'únic possible. Potser nosaltres hem trobat aquest i altres persones en troben d'altres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme,
      A mi em sembla la poesia el millor aixopluc per a tothom, el que passa és que potser no se n'han adonat. Pots fer la carrera de física molt bé, però això mai et servirà per a viure.

      Elimina
  3. Respostes
    1. Ui, Xavier, com m'afalagues! Jo soc sempre tan racional... quan soc una mica lírica em dono per satisfeta.

      Elimina
  4. La poesia abriga, Helena. Flueix com un riu que mou el molí del nostre blat, del que en surt l'aliment dels poemes.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Olga,
      La poesia abriga, i ajuda a no caure del tot, és un bon paliatiu.

      Elimina
  5. Jo no soc poeta, Helena, ja ho saps, però tal com ho expliques sí que soc molí i no puc prescindir de l'aigua.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així m'agrada, Teresa, no com tots els que reneguen de la poesia!

      Elimina
  6. Bona comparació, amb la força de l'aigua que fa girar la sínia. Tens tota la raó: les coses que es viuen, bones o dolentes, serveixen per expressar-les en forma de poema i així compartir-les, però alhora la poesia és un motor que ajuda a anar vivint, celebrar els moments alegres i superar els tristos.

    ResponElimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...