En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

diumenge, 3 de juliol del 2016

Seny i sentiment

ROSANAS, Carme Colors de la vegetació
dins Col·lecció de moments

El verd burgès
no pot amagar el cel,
l'ardor del roig.

Helena Bonals


Verd de pagès,
tot soca i tot arrel.
I el groc, i el roig.

Ramon Carreté


La flama creix
en l'esperança buida
d'humanitat

Anònim

17 comentaris:

  1. Em sembla endevinar-hi una metàfora política?
    Si és així m'agrada, el trobo molt encertat. Si he anat més enllà en la interpretació, tingui el sentit que tingui, també m'agrada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier,
      i tant que es pot interpretar en aquest sentit. "Julius Caesar and the Roman Empire, couldn't conquer the blue sky", cantaven els Crowded House. M'hi he inspirat.

      Però jo em refereixo a com l'eutímia no pot esborrar els sentiments que acompanyen l'eufòria i la posterior caiguda.

      També, naturalment, que les convencions poden transmutar, atordir, ignorar l'amor, però no poden arrencar-te'l de sobre, que venia a dir Forster.

      Elimina
    2. Després de "Empire" hi sobra la coma, disculpes.

      Elimina
  2. L'ardor del roig, autèntic i fugisser.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Consol,
      és autèntic, aquest ardor, per la seva mateixa qualitat de fugisser.

      Elimina
  3. En roig s'enfila sempre, alegre, ardent, subversiu... fugisser o no, res no l'atura, explícit o no ens trasbalsa sempre.

    M'enduc el teu poema al meu post... gràcies per dialogar amb la meva imatge.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El color roig és com és, Carme. Sempre en contrast amb el verd.

      Elimina
  4. Verd de pagès,
    tot soca i tot arrel.
    I el groc, i el roig.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ramon,
      només hi falta el blau fort perquè sigui com un quadre de Kandinsky. M'agrada el teu punt de vista respecte el verd.

      Elimina
  5. La flama creix
    en l’esperança buida
    d’humanitat

    ResponElimina
  6. La buguenvíl·lea (em sembla que ho és) és un esclat de color. I de força i tenacitat, enfilant-se cap el cel.

    ResponElimina
  7. Tinc bons records d'aquesta flor, si ho és, Glòria!

    ResponElimina
  8. Que el roig s'enfili, sí (el polític i el passional, si pot ser). No ho havia llegit com a eutímia, és curiós.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És una mica indirecte, Gemma, però més original, com a interpretació!

      Elimina
  9. No, no han pogut amagar, la passió, rera la façana ni de cap jardí cuidat.

    ResponElimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...