Repte poètic visual 362. Les encantades
dins Relats en català
Submergida en el reflex,
amb la mirada sures.
Quan no pots parlar
és quan alguna cosa dius.
Ets com un nenúfar
que amaga el teu món interior,
que cerca l’estabilitat
entre dos contraris.
Amb la bellesa d’una nimfa
que ens vol captivar.

Aquest poema és com una ostra que té una closca protectora i una perla a dins: quan no pots parlar és quan alguna cosa dius.
ResponEliminaEm fas venir ganes d'afegir-me a interpetar aqeusta imatge.
Carme,
EliminaEl que no es pot dir es diu amb la poesia, com he llegit alguna vegada.
Uau, quin poema i quina foto!
ResponEliminaEstas en forma, molt i molt inspirada.
Aferradetes, Helena.
sa lluna,
EliminaNo sé per què és que estic en vena, perquè em costa molt de llegir cap llibre. Tinc una malaltia que quan no puc llegir és que estic malament. I com que estic de baixa escric tant com puc. M'he presentat a vuit o nou premis.
Per què he d'esforçar-me tant per expressar el meu entusiasme amb paraules? Estic encantada, Helena. ;-)
ResponEliminaMoltíssimes gràcies, Sean. A vegades ens en sortim, i amb carambola.
EliminaLa descripció que fas en aquest poema em fa pensar en una poeta que conec, de qui no diré el nom.
ResponEliminaUi, quin misteri, Xavier!
EliminaNo Hi Ha misteriH
EliminaXavier,
EliminaEm superes. Ja ho diuen que els autors parlen sempre d'ells mateixos, que de fet parlen amb ells mateixos.
En aquest poema, on t'has inspirat, en diu que la fotografia d'una xica com si fora un nenúfar. Jo crec que és original.
ResponEliminaEnhorabona, Helena i sort.
Cordialment.
Sí, Rafael, ho has cosat molt bé.
Elimina