En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dimecres, 2 de desembre de 2020

Incautes fulles


 Melancolía dins Laberinto de lluvia

Les fulles seques,
les flors de la tardor,
en caure topen
amb l'asfalt del progrés.
Roda impietosa.

Helena Bonals


Rosa impietosa
de colors que es marceixen.
Morirà el groc
i l'ocre agonitzant
seran igual de foscos.

Carme Rosanas


Salten de l'arbre
per fondre's amb la terra
L'asfalt ho priva
Les velles fulles seques
mai més podran ser pètals

Kefas


El magraner
quan les fulles ja cauen
van volant seques
fins arribar al banc,
jo em menge les magranes.

Rafael Molero Cruz

13 comentaris:

  1. M'agrada això de "les flors de la tardor"

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Xavier,
      Sí, oi? És la metàfora més exacta. I em va bé per contrastar-ho amb l'asfalt. Si he d'escollir entre decadència i progrés, ja saps amb què em quedo.

      Suprimeix
  2. Rosa impietosa
    de colors que es marceixen.
    Morirà el groc
    i l'ocre agonizant
    seran igual de foscos.

    ResponSuprimeix
  3. Muy hermosos estos versos, Helena y Carme:

    Un beso a ambas

    ResponSuprimeix
  4. Salten de l'arbre
    per fondre's amb la terra
    L'asfalt ho priva
    Les velles fulles seques
    mai més podran ser pètals

    kefas

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Kefas,
      Jo crec que en essència, les fulles seques continuen sent pètals, encara que exteriorment no ho semblin.
      Molt bon poema.

      Suprimeix
  5. Les tanques de Helena Bonals, de Carme Rosanas i de Kefas, són molt originals, m'han agradat.

    El magraner
    quan les fulles ja cauen,
    van volant seques
    fins arribar al banc,
    jo em menge les magranes.

    Aquesta tanka él meua, Helena.
    Salutacions... i una abraçada...

    ResponSuprimeix
  6. Ja ja ja ja ja... sí, portes raó, la posar en el Niporepte, perquè en tinc dos magraners en el meu corral de casa i me les menge jo i la meua dona. Encara que donen poques magranes, quina llàstima!!
    Saluts

    ResponSuprimeix
  7. Tens raó, l'essència es conserva sempre, fins i tot en plena decadència. "Ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur". Entre tots, cosiu i repunteu versos que fan pensar. Gràcies!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Que l'essència es conservi, és tal i com ha de ser, Ramon.

      Suprimeix

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...