En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dijous, 19 de setembre del 2019

Començar als quaranta

La poesia, que per a molts és foc de joventut,
m'ha tocat de veritat quan molts l'abandonen.
I jo li he contestat tan bé com he sabut.

Amb una cal·ligrafia que vol ser metonímia
de la bellesa interior del que escric.
Sense servir per la música,
la paradoxa és que tinc bona veu,
i un deix de lirisme entre versos.

El meu és un talent ja
que no coneixerà cap més crisi creativa,
per molt que deixi d'escriure, com d'estimar, 
el que és altament improbable.

[Demà passat, dissabte, és el recital a la Sala Serra Cooperativa de la plaça de la Vila de Parets del Vallès, a les 18h. Hi sou tots convidats!]

6 comentaris:

  1. T'alimentes de poesia i també alimentaràs a qui et llegeixi (o t'escolti)

    ResponElimina
  2. Altament improbable, per no dir impossible. Com podríem deixar d'estimar? I d'escriure... tampoc.

    Va ser molt bonic el recital, em va agradar ser-hi, sentir tots el participants i participar-hi també. Enhorabona per tot, Helena!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme,
      És un luxe de sentir-vos recitar els meus poemes! Em veu fer molt feliç.

      Elimina
  3. Bellesa interior i exterior... Els teus versos són brillants, i transmeten idees, sentiments i emocions, què més se't pot demanar? Continua així per molts anys!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ramon,
      com el que sento, els meus versos no vull que minvin mai.

      Elimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...