En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dissabte, 27 de febrer de 2016

Preneu les roses

REDON, Odilon Primavera 

Mireu, és tan sols un moment. Contempleu
com entra la primavera de sang verda.
Preparo el meu quadern per escriure una estona
sobre aquest fenomen que arriba en silenci.
Potser un vent lleu, potser un mestral
mourà les fulles de les mèlies,
de les moreres i dels avellaners,
portarà el perfum dels jacints a les places,
sobre tombes recents, sobre les oblidades,
i recordarà a vius i morts que en aquest mes de març
hi ha un dia que en diuen dels poetes. De la poesia.
Tolstoi va escriure Resurrecció, la contundent entrada
a la força del viure i a l'ambició dels homes,
tot en una sola pàgina, la primera.
Oh, sí, llegiu--la. Perquè si alguna cosa cal que digui el poeta
és que la vida torna i es fa lloc, i que els homes
lluiten contra tota natura. Contempleu, també,
La primavera, d'Odilon Redon al Museu Puixkin:
la dona rosa i nua sota l'arbre immens,
i no cal dir res més en aquest dia vint-i-u de març.
L'he escrit ja fa molts anys, aquesta primavera,
mentre els llorers creixien i oferien
corones victorioses. Preneu les roses
abans no s'esfullin. Fulles i fulls de llibre
s'abandonen a la fràgil esperança del poeta.

Olga Xirinacs
Poema per al Dia Mundial de la Poesia
21 de març de 2016


Aquest fenomen que arriba en silenci

No sé per què, abans, com Nadal,
la primavera em feia trista.
Ara la visc desitjant que no s’acabi mai,
ja des del febrer.
El poema que l’Olga dedica
al Dia de la Poesia
no pot ser més escaient,
perquè amb aquest dia el primer estiu 
oficialment sol començar.

La primera plana de Resurrecció de Tolstoi explica que
el bon temps és per a tots, com el sol i la lluna plena,
encara que no sapiguem viure’l en la nostra misèria.
De la pintura d’Odilon Redon, en parlaria
per la noia nua del color dels ametllers florits.
I sobretot el “Preneu les roses” de Ronsard,
dins Els sonets per a Helenaexhortació 
que ens empeny a aprofitar la primavera
mentre és dins la nostra vida. 
El que a qui escriu això,
al contrari dels llorers de la gran poeta,
no se li ha permès mai.

Helena Bonals

Contrast

Posta de sol a Manhattan dins Relats en català

Romanticisme
de la posta de sol
i feredat,
l'asfíxia d'aquesta
escletxa entre edificis.

Helena Bonals

I el Sol,
com punt de fuga
i a la vegada,
punt d'esperança!

Artur


Com la boca d'un volcà dormint,
desperta amb el foc
d'un sol que cau
del cel en la vesprada.
I veig des de la llunyania
en un carrer immens,
en una gran via,
com les parets
a contracor encerclen
la darrera llum.
Com un adéu,
que es repeteix
en un comiat continu,
com els dos amants que som.
Et veig de lluny,
i en silent clam,
és el mirar un cant,
repetit,
com un semidéu castigat
per estimar.
Lentament cau en aquest
coll de botella,
sord al so que l'envolta
un sol, petó en galta.
un sol, petó en llavis.
un sol, petó etern,
que cada jorn retorna.

qui sap si...


dijous, 25 de febrer de 2016

"Anger"

Em diuen que sóc molt creativa.
Crec que és la ràbia
perquè abans no n'era gens,
la que m'empeny.
No hi ha res pitjor
que una crisi
d'aquesta mena.
Jo també vull tenir
la meva bona vista,
donar i rebre joia de viure,
encara que l'escletxa
per on entra la llum
sigui molt petita,
potser només com
el forat del pany.

Helena Bonals


Pel forat del pany
s'escapa el verb del plany.

Xavier Pujol


Pel forat del pany
s'escapà un secret.

Jpmerch


Ull de manyà
fanal de la tempesta
que ha espetegat
en la rapsoda testa
deixa passar
la llum de la congesta
que ha d'alenar
la fe en la reconquesta
del delectar.

Anònim


Copsa el crit
la paret
de la blanca boira.
Es trenca.
Mil sons petits,
com bocins
de l'esclat sonor
es desfan
en infinits silens
que xucla
la teranyina
lletosa,
humida,
pot ser freda,
ja no recordo.
I jo,
també petit
com un tros
de crit,
desfet
en l'avanç cambra
de la nit,
surto d'aquest nou somni,
esporuguit.
I en l'afany
em faig boira
per rebre el propi crit
per ser clau
d'aquell pany
que em tanca suau
i em fa volar
amb la força de la guaira.
Boira.
Llum.
Petita.
Afany.
Amb tot, només,
melangia.

qui sap si...


dimarts, 23 de febrer de 2016

Terra al cel

Ha plogut fang.
No aigua destil·lada,
la més humana.

Helena Bonals


Semblava sang
l'aigua desesperada
més inhumana.

Xavier Pujol


Porta el desert
la gota fugissera
dins del seu cor

Anònim


El cel envia fang
i així es va fer el primer home,
no pas la dona.

Olga Xirinacs

dissabte, 20 de febrer de 2016

Al límit de les teves forces


El Born dins Relats en català

La feixuguesa,
que diria Kundera,
et dignifica.
Que res no ens és donat
sense esforç, sense lluita.

diumenge, 14 de febrer de 2016

Que mai no hauràs viscut cap edat d'or

Tinc una pila de poemes
d'amor frustrat,
però ningú me n'ha
dedicat mai cap.
Tot i que el meu nom
m'acompanya
com la lluna
en la foscor,
la Ilíada no s'hauria
inspirat mai en mi.

Helena Bonals


[Diu Erich Fromm que l'amor és la resposta a les necessitats inexpressades de l'altre. Moltes gràcies a tots]


Una tarda fugissera
em captivà el teu verb.
La sinceritat del somriure
la tendresa del teu nom: Helena.

Xavier Pujol
14 de febrer de 2016


POEMA DE LA LLUM NOVA
*
A Helena Bonals, poeta.
*

¿Vols un poema, Helena?
Aquí hi ha el meu, blanc de la neu
i de la lluna plena
del full per estrenar
i del somriure clar
d'una onada serena.

Deixa entrar la llum nova,
no tinguis por del fred,
que el cerç no et tocaria
i els llibres, a la teva paret,
són abric i esperança de bona companyia.

Els teus poemes, dona constant i amada,
faran que sempre siguis enyorada.
*
Olga Xirinacs
15 de febrer de 2016


Inspires en el deix alat de la paraula.

Musa de poetes,
Helena-Jane de bella paraula,
provoques tempestes de mots.

Teresa Ribera
15 de febrer de 2016


Dedicat a l'Helena Bonals
i inspirant-me en Muriel Casals.

No restes sola, Helena dels somnis.
Sublims encordats ens acosten a tu.
Tan a prop, tu també ets el nostre somni.

Jordi Dorca
16 de febrer de 2016


Dona, pell de vers
reculls amb la xarxa
de fil de desig
angoixes i plers,
i l'anhel que entalla
un cor insubmís.
I sents mormolar
al punyent dolor
pel que t'ha frustrat,
no empaitis l'amor
si és que el vols trobar.

Anònim, 17 de febrer de 2016

Helena,
reprenc l'intercanvi,
i em retrobo de nou amb tu.

De les paraules fas llenguatge
per comunicar tot allò que duus dins.

Sentiments ben versats,
defineixen un amor immens
vers les profundes
immaterials essències que som.

GEMMA
17 de febrer de 2016

No et pots pas plànyer:
no són pocs, els poemes
que al cor t'adrecen
tants amics. Com jo, mentre
vaig enllestint la Ilíada.

Ramon Carreté
19 de febrer de 2016


Com xiquets
que s'intercanvien cromos...
Com còmplices amics,
fent belles trapelleries.
Amb l'enriquiment de compartir,
amb la seguretat de ser-hi sempre.
Amb la força dels mots.
Així és caminar, pausadament, Helena,
al teu costat pels camins dels versos.

Carme Rosanas
21 de febrer de 2016

divendres, 12 de febrer de 2016

Trobadora

Atardecer y olas dins Las Fotos Mas Alucinantes

No et ponguis, sol
apassionat, ara
que t'he trobat.

Helena Bonals

Minva't onada
et portaré la calma
del meu capvespre.

Carme Rosanas

dijous, 11 de febrer de 2016

Com la mar

Voldria que m'estimessin
per la meva pantalla i el meu teclat.
Que em llegissin per retenir
tan sols els bons passatges.
I que no es quedessin amb
la coberta del meu llibre,
jo tinc molta vida interior.

dilluns, 8 de febrer de 2016

A contrallum

CONSOL A l'alba dins Associació Fotogràfica Jaume Oller

Entrar a una imatge
és anar més enllà
del primer pla,
cercant la llum de l'alba
i les fulles absents.

divendres, 5 de febrer de 2016

Portes que s'obren

Street art dins Las Fotos Mas Alucinantes

Arribar al deu
és l'única manera
d'anar a algun lloc.
Però cal que sigui un joc,
tant com una obligança.

dimarts, 2 de febrer de 2016

Joia de viure

TORRES MÁRQUEZ, Antonio La luz, dins La sonrisa de Hiperión

L'eternitat
de les botes de vi vell.
L'instant de llum
que millora amb els anys,
la trobada amb l'amic.