Hi ha una cosa
que em produeix
més joia de viure encara
que fer poemes, que interpretar.
I és llegir els meus versos en públic.
Cada nova celebració
és un instant, un estel
en la nit fosca
des d'ara més clara.
Cinc minuts per fer un poema.
Tota l'ombra de vida
que el precedeix
esperava per fer-lo,
o perquè te'l dediquessin.
Tota l'existència que et resta
és per gaudir-ne.
Peixos inexorablement atrets
per l'ham que ha d'acabar amb ells.
Poetes que belluguen la cua
fora de l'aigua regalada d'on
no haurien d'haver eixit mai.
Que et deixin
perquè dius la veritat,
que l'altre no és ni serà mai
el teu gran amor,
tampoc és una gran pèrdua.
Segurament que aquell que sí ho és
no et deixarà mai.
Podran tenir el que denotes,
però mai el que connotes.