En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

dilluns, 5 de maig del 2014

Plató

Per què no en vull
saber res, del cos?
Por de fer mal,
por que em facin mal.
Negar el món material,
com diuen que fan els orats.
No sóc asexuada,
estimo ardentment,
però crec que tinc
la fosca determinació
de no cedir mai.

16 comentaris:

  1. Crec que mai no podem estar segurs que no ens facin mal... ni amb cos ni sense... però està clar que cadascú agafa les seguretats que vol.

    I tampoc la trobo tant fosca aquesta determinació, més aviat ens la transmets clara, crec jo.

    Però és cert, el que diu en Xavier, sense por es viu millor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme,
      ho dic per allò de "la fosca melangia de Robinson Crusoe", de Margarit.

      A vegades sóc massa clara.

      Elimina
  2. Jo tampoc la veig fosca la determinació, Helena. Els extrems no són bons, ni tot és cos ni tot és idea, la justa mesura és però un ideal un impossible. També tinc por de donar i perdre, és un sentiment molt humà.

    ResponElimina
  3. Ai! quan un diu no...
    Si més no dius que ho creus i creure és molt important, tot arribarà si ha d'arribar.

    Una abraçada

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vicent,
      l'únic que dic és que no tinc ganes de repetir.

      Elimina
    2. Per l'importància del comentari al meu escrit t'ho faig ací:

      Mentre ens guie la animadversió contra algú o contra alguna cosa per a actuar, o per a parlar estarem guiats per l'instint de mort, que sempre és en la seua justa mesura necessari, però el mal és quan a aquest sentir general s'encomana un polític, tipus Hitler, que actuava i parlava guiat pel seu odi i instint de mort, aleshores tot estarà perdut, pensa que els polítics no són com un home normal, són freds i tot i que els guia l'instint de mort no ho fan servir cap a la destrucció interior, cap al suïcidi que equival a una mort de tot.
      El que vull dir-te és que no podem actuar pensant en una rancúnia amb un altre, això mai no ho fa el bon polític i sí els amos més despietats, tot i que nosaltres, en no tenir eixa emprempta de polítics ens és més lícit fer-ho, però fins a certs punts, en la seua justa mesura.

      Abraçades i ja et dic, intente, i és la meua emprempta no identificar-me contra ningú tot i que així el que faig és que la gent se m'hi identifique a sobre, però és l'única postura ètica d'un com et deia en altre comentari, un home posat en el lloc de Sòcrates o Crist o la Verge, ara hi ha molts més llocs i tots són lícits, si més no que han d'existir.

      Vicent

      Elimina
    3. Vicent,
      però hi ha experiències que marquen, encara que no vagis contra ningú!

      Elimina
    4. Lògicament, el món dels sentiments és el menys governable, per això cal trobar un nus que ens faça en posar-lo en ús oblidar l'instint de mort.
      Mira, jo quan tinc enveja del penis, que és una mica semblant a aquella animadversió de parlar contra algú pensant en un altre o altra cosa, em pose a escriure, em pose alhora música i si això no me la lleva estime la meua dona o em pose a llegir i, t'ho dic sincerament si tampoc no me la lleva i aquesta possibilitat no m'ha passat gaire vegades em prenc un transilium, sí, la medicina conforma també els nostres nusos i lleva el mal que podem fer d'amagatotis amb la dita enveja, que és un mal no demostrable però apreciable per a un home conscient.
      Però ja et dic, pensar es pot controlar fàcilment, actuar també però sentir ja és més complicat.

      En fi, una abraçada des del barri de Russafa de València

      Vicent

      Elimina
    5. M'agrada la teva darrera frase, Vicent.

      Elimina
  4. Hi ha foscors que són ombres terribles, ombres fosques que vénen de la foguera eixa que s'encén en algunes cavernes tristes... Sabem que fa mal quedar-se-hi, sabem que fa mal provar a trencar les cordes que ens mantenen quiets mirant obligats eixe món de ficció, sabem que fa mal sentir el propi cos quan ens l'han maltractat tant, però... Fora sempre està la vida i el sol. Sempre. I els núvols.

    I la pluja.

    Val la pena no cedir mai i buscar amb passió el camí de la llibertat.

    ResponElimina
  5. Ximo,
    m'agrada que em recolzis!
    A mi m'han maltractat, efectivament.

    ResponElimina
  6. Prevenció contra les ferides que marquen... Som tan febles, i ens pensem forts, que no se sap com encara els camins.

    ResponElimina
    Respostes
    1. D'alguna cosa serveix l'experiència, Olga, encara que hi perdis la innocència.

      Elimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...