En poesia és difícil dir alguna cosa que sigui tan bona com no dir absolutament res.
—Ludwig Wittgenstein, filòsof austríac (1889-1951)

diumenge, 24 de març del 2013

Creativitat

He patit desamor,
he patit malalties,
però res m'ha fet tan infeliç
com no ser com Picasso.
L'autoestima d'una persona
no s'hauria de basar en res més.

26 comentaris:

  1. La infelicitat de la vida va lligada al sentiment de fracàs o impotència per no poder realitzar allò que desitges, la felicitat a la plena satisfacció de necessitats personals. De vegades el que hauríem de fer és valorar les coses que ens fan sentir felicitat per comprovar que en realitat en són moltes més de les que ens imaginem!!! B7s

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joana,
      no m'importa la felicitat material, ho puc resistir tot menys una nova crisi creativa. Si mai he de deixar l'escriure ja em puc morir.

      Elimina
  2. O simplement com el geni de ton pare, aquell de qui ens avergonyim, tots, i anar pel món sense focs d'artifici, com ell i ella, les teues dues ombres, això és ser un Home.

    Molt bo el poema, el que passa és que jo tinc permís per a poder dir coses que tu, per jove encara no tens.

    Una abraçada sempre, però que sempre carinyosa des de València

    Vicent

    ResponElimina
  3. I he dit un home, ja sé que no ets amant de les dones, no penses malament, cadascun és com ho tria i tu has triat, amb una miqueta o massa prudència ser dels homes, del teu futur home.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vicent,
      l'únic que entenc del que em dius és que trobes molt bo el meu poema! Moltes gràcies!!!

      Elimina
  4. TU ni cas . Estima i fes el que vu8lguis (Sant Agustí)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això mateix, Miquel Àngel, millor que m'estimi jo si els altres no m'estimen.

      Elimina
    2. I Jo Pos Si que t'estimo.. jo estimo a dojo sense mesura ni capteniment estimar es la cosa mes agradable del mon . T'estimo i que?????

      Elimina
    3. Doncs no es nota, només fas que crear-me complexos. Com que et diguin mandrós. La primera crítica la vaig entendre, aquesta no.

      Elimina
    4. no t'emtenc estimada no entecnc que vols dir

      Elimina
    5. Ai!! no dona si m'encanta el teu ritme... em deixa amravellat com haure dit tonteries per a fer-te sentir malament??? ho sento -
      Perdona'm aquestos dies no estic garie fi...

      Elimina
  5. Doncs hauria de estar content de no ser com Picasso....
    És millor ser un mateix, amb l'estil propi de fer ,,,, encara que ens quedem anònims en el temps...la creativitat personal és com una flama que ningú pot apagar, només un mateix i és una pèrdua important si succeeix .
    No deixes que s'apagui la teva, Helena !

    ResponElimina
    Respostes
    1. artur,
      Picasso és un símbol aquí. El faig servir per parlar de la meva manca de creativitat, que va durar molts anys. Com dius tu, que no s'apagui!

      Elimina
  6. Ser com som o com volem ser: a vegades som fantasmes que empaitem ombres i mai coincidim amb la figura sencera. Això ens desficia.

    ResponElimina
  7. Helena, des de les bambalines...
    Aquest article t'agradarà, segur!, i també t'ajudarà...

    Entre prosa y poesía:
    http://www.poemas-del-alma.com/blog/especiales/entre-prosa-y-poesia

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oh, no, Helena, no és això, sóc persona de bona fe!
      Em sap greu.

      Elimina
    2. I jo sóc susceptible de mena, Anònim. Com que sempre m'he dedicat a la interpretació, tinc dubtes de la meva poesia.

      Elimina
  8. Saps, Helena? Veig que interpretes molt bé el teu paper, i que la teva poesia és bona de veritat.
    Quins són els teus dubtes, doncs?
    M'agradaria conèixer-te i parlar abastament... Encara que em sembla que hi ha un gran muntanyam que ens separa...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Anònim,
      ho has endevinat. Hi ha una serralada que ens separa. Una serralada invisible. Si vols ens podem veure quan quedem amb d'altres blocaires-bloguers!

      Elimina
  9. Helena,
    no sé si serà possible que ens veiem en alguna trobada de blocaires-bloguers, vaig per uns altres viaranys...

    ResponElimina

Entrada destacada

El meu primer sonet

Allò que vaig construir amb tu en els anys era fràgil com un castell d'arena. Però aquella onada que el cobrí de pena no sabia pas qu...